Crítiques

450

J.A. Mendiola

 

Crítica AraBalears

Crítica AraBalears

Començà la segona edició de “Jardí desolat” a Can Alcover, aquest cop dedicat a William Shakespeare per obvies raons d’aniversari, 450 anys del naixement del bard, de la mà del seu coordinador, Josep R. Cerdà i “Hamlet Party”, interpretat per Maria Bauçà, Enric Garcia, Noemí Garcies, Maria Rosselló i Miquel Angel Torrens. La duració és d’una hora, amb la qual cosa es fàcil suposar que a l’adaptació que ens ocupa Cerdà ha hagut d’esmotxar de valent. Ha utilitzat els personatges centrals, El rei Claudi, el pare de Hamlet, per suposat Hamlet,  Ofèlia, la reina Gertrudis i Laertes, que ha quedat convertit en germana d’Ofèlia,  eliminant els Guildestern i Rosencratz, l’enterrador i tants d’altres. Cerdà ha deixat tan sols el bessó de “Hamlet” i la relació del protagonista amb els personatges ja citats, amb la qual cosa, val a dir que queda el que podríem qualificar com la columna vertebral de la història del príncep de Dinamarca. Això implica una sèrie de variacions argumentals de pes per poder resoldre l’absència d’alguns personatges, com per exemple, i n’hi ha un grapat, Poloni, el pare d’Ofèlia, o la mort d’ambdós, del pare i de la filla. Tot plegat està resolt amb fluïdesa, amb pràcticament tan sols una pinzellada, tan senzilla com eficaç, jugant intel·ligentment amb l’avantatge que dona el que sigui una història prou coneguda.

Aquesta adaptació de “Hamlet” no es sustenta sobre les variacions que ha sofert el text, perquè de fet no fa que canviï l’estructura de l’original. Està més en el com  ha decidit presentar-ho, i la decisió ha estat la fusió entre text i música, que signa Noemí Garcies, qui també interpreta el paper de reina mare, amb una acurada elecció de les cançons que acompanyen l’acció. Però que ningú no pensi que es tracta d’una banda sonora de teló de fons, les cançons les interpretaven en directe els mateixos actors, però versionades i fins i tot més adients. Naturalment que les cançons no son endiumenjats gratuïts, tenen una relació molt directe amb els esdeveniments que es van desenvolupant. Fantàstica el “Give me a reason…” que interpreta Maria Bauçà després de morta Ofèlia, com també ho son les que interpreta Noemí Garcies, vaja troballa, o el “Danger, danger, que interpreta Garcies amb Torrens, i per adient el “Don’t stop me now” que interpreta Enric Garcia. Sempre he dit que sobre un escenari si no saben cantar que no cantin, però en aquest cas he de dir, que cantin!, perquè ho fan i bé. Com també actuen. Maria Bauçà fa una Ofèlia tan convincent, que desprèn tota la intensitat i sentiment del personatge, la seva tragèdia, més enllà de la bogeria. Enric Garcia fa un rei oncle sòlid, no tant el pare, massa allunyat del públic i per ventura li manca força, per un problema d’on l’han ubicat. Torrens és un Hamlet convincent, que mostra tota la seva lúcida follia, o folla lucidesa. Maria Rosselló és Laertes, cap importància el canvi de sexe, i dona el tipus que necessita un personatge no menys important. Noemí Garcies intervé poc dramàticament, però la seva presència gairebé tan sols musical no deixa de ser omnipresent. Tan sols un emperò, que no son els micròfons sense fils, la distribució llarga amb seients a cada costat i els actors enmig, estèticament funciona, però val a dir que un moment o un altre et perds no pocs matisos de la interpretació.

Publicat a Ara Balears

http://jamendiola.wordpress.com/2014/06/17/450/

 

 

En la fiesta de Hamlet

Francesc M. Rotger. Diario de Mallorca.

El verano pasado ya el ciclo Jardí desolat y su coordinador Josep R. Cerdà (enhorabuena), rompieron con la sequía estival palmesana en materia escénica, en ese espacio excepcional que es Can Alcover, con un puñado de piezas de Chéjov. Y ahora repiten acierto con esta serie de visiones contemporáneas del prodigioso Shakespeare, conmemorando los cuatro siglos y medio de su nacimiento.

Si existen unas Obras completas de Shakespeare (abreviadas), por qué no plantearse, como así eligen el propio Cerdà y compañía en Hamlet party, la pieza que abre el ciclo, sintetizar la pieza en apenas una hora y en una sola situación: la fiesta de coronación (muy oportuno) de Claudio, el tío malvado del protagonista, como rey de Dinamarca. Eso supone, inevitablemente, la mutilación de texto, escenas y personajes; y la reconstrucción parcial de la obra para mantenerla coherente. A ello se le añaden aportaciones singulares: el aprovechamiento de las tecnologías actuales, un marcado protagonismo de lo musical (bien interpretado) y las posibilidades que  el jardí de Can Alcover ofrece, con alfombra roja incluída e inmediatez de los espectadores.

Hamlet modificado sigue siendo el maravilloso Hamlet, pero es que además la mayoría de las transformaciones se han realizado con sensibilidad e inteligencia. Y, eso sí que es importante, el capítulo actoral está de primera: Miquel Torrens está que se sale, Enric Garcia soberbio, Maria Bauzá y Maria Rosselló estupendas, y Noemí Garcias, en su debut como actriz, cumple francamente bien. Las ovaciones, el jueves, tan reiteradas como merecidas.

 

Shakespeare con DJ

Emili Gené. Última Hora

Me gustó mucho la música. La elección de los temas, la interpretación (sobre todo ellas; sensualidad, desgarro, sutileza) Gran parte del dramatismo que sobrevuela los diálogos tiene que ver con las canciones que, sin embargo, poco tienen que ver con Shakespeare ni con Hamlet. Tampoco se nos aclara ni desvela la relación que hay entre el texto original y los temas que se entrecruzan. No hace falta. Hay química. Esta clave artística que da acceso a una escena, a la reacción de un personaje. Esta fiesta (las bebidas, la alfombra roja, los vestidos de gala) inspirada en ‘La grande bellezza’ carecería de la sofisticación pero también de la intensidad (la locura final de Ofelia) que empapa toda la versión creada por Josep Ramón Cerdà, si no fuera por las músicas. No hay adaptación sino creación. Salto al vacío. Frases y palabras de la tragedia clásica lanzadas a un desfile de pasarela. La brutalidad medieval envuelta en el lujo postmoderno. Fusión, mestizaje. Más bien, atrevimiento, creatividad. Las ganas de explorar un texto canónico desde un escenario frívolo que comparte vivencias, como en la película de Sorrentino. La decadencia moral, la disolución social. La muerte. Aquí empujada desde la locura y bañada en música a modo de ceremonial laico. Gran trabajo de dramaturgia y de interpretación. No hay trampas ni sucedáneos. La mecánica de la tragedia nos lleva al grito, a la lágrima, a la desesperación. Un gran Hamlet y una (sic) gran Laertes. Un buen quinteto para esta primera propuesta del ciclo ‘Jardí desolat’ que se extiende hasta el mes de agosto. El año pasado fue Chejov, este Shakespeare. Y el aforo, al completo.

Hamlet Party, de Josep R. Cerdà

Ca’n Alcover, 21 de junio

 

 

 

Essència de Hamlet

mllauger | 13 Juny, 2014 18:22

L’èxit teatral de l’estiu passat, a Palma, van ser el quatre txèkhovs de  Jardí desolat. És veritat que el marc incomparable hi feia molt: Can Alcover és un emplaçament encisador, amb el seu pati amb gespa i buguenvíl·lies i amb les seves cambres recuperades com a casa-museu, per a aquests nous formats teatrals que juguen amb la proximitat amb el públic. Tot, a més, al barri venerable, noble i silenciós de Villalonga. A més, el cicle sabia respondre a un seguit d’aspiracions mig formulades i mig no, però molt compartides: revitalitzar Palma, revitalitzar l’estiu, revitalitzar el centre, respondre amb noves propostes a la crisi que havia portat la manca d’ajuts institucionals a l’escena. El camí a l’èxit estava preparat, però l’èxit no hauria estat el que va ser sense bones peces teatrals.

I enguany toca Shakespeare. Una altra vegada, les condicions per a  l’èxit hi són, amplificades pel bon record de l’any passat. I una altra vegada, hi haurà èxit si hi ha bones peces.

Vista la primera, ja podem veure que sí, que hi haurà bon teatre. Hamlet Party, de Josep R. Cerdà, és un excel·lent destil·lat de Hamlet. No he triat la paraula a l’atzar. Destil·lar és extreure l’essència, i d’això es tracta: de condensar l’essencial de la història del príncep de Dinamarca, Ofèlia i la resta (o una part de la resta) en cinquanta minuts, amb cinc actors i amb austeritat escenogràfica. Sí, és una adaptació contemporània, però no espereu la modernització trivial que el títol podria suggerir. No hi ha vestits d’època, ni la tramoia que convencionalment associam a les representacions dels clàssics, però tampoc estridències: hi ha un vestuari i una escenografia al servei d’una història que es vol tornar a contar en allò que té d’immortal. I sí, hi ha música moderna i algunes gotes de coreografia, però també subordinades als objectius de subratllar els moviments anímics dels personatges i de crear l’atmosfera adequada als seus encontres i desecontres.

Hi ha traïcions argumentals, i aquí entraríem en terreny perillós. Algunes són tan cridaneres com fer que siguin Ofèlia i la seva germana (sí, germana) Laertes les que representen l’assassinat del pare de Hamlet davant el nou rei, o fer que sigui l’espectre d’Ofèlia qui faci les fúnebres reflexions de la famosa escena del cementeri. L’important, però, és que funcionen bé en el destil·lat: tot encaixa, tot fa sentit. La imaginació de Shakespeare arriba al públic, des de la distànca de quatre segles, per obra i gràcia de dos homes i tres dones de la Mallorca del s. XXI. Al nucli de la peça hi ha, tal com ha de ser en qualsevol Hamlet, la personalitat tempestuosa del protagonista: el jove boig i lúcid, decidit i insegur, fidel i sarcàstic, rialler i tràgic. Miquel Àngel Torrens assumeix el repte d’interpretar un dels personatges més representats de la història del teatre, de fer-ho amb intensitat dramàtica i de fer-ho a un metre del públic. I se’n surt, i tant que se’n surt.

No fa falta que acabi aquestes notes recomanant-vos que hi aneu, o sí?

http://miquel-angel.balearweb.net/post/119475

 

Hamlet Party

Javier Matesanz a Fanteatre

 

Potser no és aquesta versió de Hamlet la millor manera d’acostar-se i conèixer Shakespeare per als neòfits, però és una opció d’allò més refrescant i molt enginyosa de sintetitzar i contemporaneitzar  una de les seves tragèdies més conegudes i representades, la qual ja no té gaire sentit revisitar sense res de nou a aportar. I com que amb l’estiu arriben la calor i les ganes d’esbarjo i d’oci a la fresca, què millor que una festa “fashion” al Jardí desolat de Can Alcover. I ja posats, res més adient que una coronació per organitzar una “party high class”, trufada d’intrigues i confessions post mortem, de lluites de poder, traïcions, venjances i temes de radio- fórmula, que alleugereixen l’ambient i animen la festa, a l’hora que serveixen de fil conductor-musical a aquesta crònica dramàtica de sangonós desenllaç.

Amb una posada en escena atípica, que diríem més apropiada per a una passarel·la de moda que no per a una representació teatral, però que funciona a la perfecció i propicia un interessant i molt ben aprofitat joc d’espais i de profunditats de camp, els principals mèrits de la funció rauen en la concisió de l’argument, prou definit tot i les profundes estisorades, i perfectament subratllat per petites frases aclaridores, que funcionen gairebé com a rètols explicatius per seguir el fil de la història; i la tasca dels intèrprets, que alternen les seves intervencions musicals i dramàtiques amb un encert irregular, però molt equilibrat i amb alguns moments realment excel·lents (Torrens i Bauçà els més intensos). Només un emperò en aquest sentit, ja que en alguns passatges text i música (amb veu en directe) se solapaven i dificultaven la comprensió de la lletra. Gens massa greu, en qualsevol cas. A més a més, suposo que la coincidència amb una altra festa – aquesta real i no reial- al jardí veí de Can Alcover fou puntual i fortuïta, i per tant no contaminarà acústicament la resta de funcions.

http://www.fancultura.com/?p=5445

 

MOLTA MERDA: AL JARDÍ

Clara Ingold a 40putes.com

Enguany s’ha celebrat el 450è aniversari de William Shakespeare. Imagín que aquest ha estat un dels motius pels quals el Jardí Desolat d’enguany aculli l’obra d’aquest geni.

Per a qui no ho sàpiga, el cicle Jardí Desolat va néixer l’estiu passat amb la idea d’ajuntar 4 peces de 4 companyies diferents que casualment s’havien posat a treballar obres diferents d’Anton Txèkov. Crec que aquest factor quasi màgic va donar a aquesta iniciativa una força molt especial. També l’emplaçament hi juga un paper important: les nits d’estiu a la fresca, els peus a l’herba, els moscards, els xiprers del jardí, els enfilalls de bombetes, els veïnats passant la màquina de tallar gespa durant la funció, i també la gent que duu Can Alcover, que, entre altres coses, cuinen de puta mare. L’any passat també es va iniciar aquí un sistema de taquilla nou per als espectadors illencs, la taquilla inversa, on l’espectador posava el preu que trobava adient a l’obra que havia vist.

Enguany ja no es fa servir aquest sistema i no sé si m’agrada el canvi o no. Per una banda sé que no va donar uns resultats gens dolents l’edició passada, la mitja no va ser dolenta per a cap de les companyies, però sí que és veritat que era la primera edició, i els sobres que només apareixien carregats amb cèntims, felicitacions o llosques de tabac es contrarrestaven amb les aportacions súper generoses d’alguns, moltes vegades coincidint amb l’assistència de padrins i padrines. El fet que el públic pugui posar el preu que troba just dins un sobret, fa que es mogui molta gent que sovint no vol o no pot pagar el full price dels teatres habitualment. També hi ha aprofitats que entenen aquest concepte com a ”espectacle gratuït”, cosa per ventura no tan enriquidora (en sentit literal) per als qui hi fan la feina, però sí en altres aspectes. L’assistència al cicle de l’any passat va ser brutal, ple en pràcticament totes les funcions de cada una de les companyies, en moltes ocasions s’hagueren de fer funcions extra per mor de la gent que quedava fora. A veure si enguany funciona bé, tot i els canvis que s’han fet.

El cicle d’enguany no ha començat gens malament amb la primera proposta: Hamlet Party, un Hamlet ultraatrevit que ha parit Josep Ramón Cerdà de la mà de cinc grans: Maria Bauçà, Enric García, Noemí Garcies, Maria Roselló i Miquel Àngel Torrens. Una adaptació que escurça a una hora d’espectacle la peça original, i hi conserva tot el que és rellevant, o important, o com li volgueu dir. La columna vertebral, com he llegit a no sé quina crítica. Una obra molt musical, que és per ventura el que més em va sobtar de la proposta, i molt adaptada als temps moderns. Molt adaptada. Poc abans que arribés el moment de l’espectre del pare de Hamlet em demanava com putes ho resoldrien, i em varen guanyar amb l’ocurrència. Crec que millor no ho revelaré, així l’anau a veure. La tria d’algunes de les cançons que es canten, perquè els personatges canten constantment, en alguns casos era boníssima i en altres se’m varen creuar una mica les emocions, però jo també som un poc triadeta amb segons què. Èpic el moment ”Danger, High Voltage” a grito pelado entre Hamlet embogit i sa mare, freda com un gel. I Ofèlia de camí al suïcidi cantant ”Give Me a Reason to Love You” em va matar. Molt bo.

https://www.40putes.com/20140617/molta-merda-al-jardi/

 

 

 

Deixa un comentari